Després de l’esmorzar en el nostre jardí de
buguenvíl·lies, palmeres i flors d’un dia, a “l’ Hotel SU”; abandonem amb
alegria la costa preferida dels constructors urbanístics de la península de
Bodrum i enfilem cap “Bafa Gölu” (llac Bafa), antigament un golf del mar Egeu, que la retirada del mar ha
convertit en un llac.
Ens dirigim per una tortuosa carretera
dominada per grans rocs a “Heraclea de Latmos”, fins arribar a un petit poblet:
Kapikiri, de la Turquia profunda. Allà on les runes de la història i la
muntanya dels Cinc Dits “Beςparmak Daği” de 1.500 metres d’alçada semblen confondre’s, apareixen dues
dones d’avançada edat, la Turba i la Nesla, que xampurrejant quatre paraules
d’anglès, vestides amb mocadors de colors al cap, pantalon bombatxo i un gran
farcell recolzat a les amples anques, ens fan senyes per indicar-nos un camí
costerut de grans rocs que elles pugen saltironant i que jo esbufego rendida.
L’aire és ardent i entre els matolls i la garriga, en mig de les grans pedres
arrodonides, van apareixent restes del teatre grec, la muralla de 300 anys
d’abans de Crist, l’àgora i la necròpolis.
La muntanya dels Cinc Dits, Latmos, per als
grecs, ens acompanya. Aquí s’hi va quedar adormit el bell pastor Endimió que li
havia demanat a Zeus que li donés eternament la joventut i bellesa, a canvi de
quedar adormit tota l’eternitat. La desgraciada Selena,
la deessa de la lluna, es va enamorar d’ ell i va quedar d’aquesta manera
condemnada a només poder-lo veure des del cel durant les nits, que és quan els
vivents solem dormir.
Aquestes dones incansables que quan som a
l’àgora, on els grecs prenien i discutien les decisions, donen per fet que els
hi comprarem les polseres, collarets i altres estris que han obert del seu
farcell i que han carregat a la muntanya, sense donar-nos opció; ens acompanyen
després al seu petit poblat, de carrers costeruts i polsosos, on les gallines i ases campen a lloure i a on acabem prenent un
te a la casa de la Turba, que ens continua venent coses i ens ensenya les fotos
que li han enviat els turistes desprevinguts.
Aquí en aquest paisatge agrest, perdut en el
món, s’ hi varen refugiar els ermitans quan varen haver de fugir de la invasió
dels àrabs en el segle VIII i entre les grans penyes i les flors de camamilla
encara s’ hi deuen sentir la remor de
les oracions de les seves esglésies i dels seus monestirs.
Arribem després a Dídima (Dídim), un preciós
temple del s. IV a. d. C. dedicat a Apol.lus, seu de l’oracle, on els sacerdots
profetitzaven l’avenir que la sibil·la traduïa sacrificant un animal. El pòrtic
de 120 enormes columnes, semblant al de Karnak d’ Egipte, avui encara en té alguna
en peu. Portava a la sala de
l’oracle, i a sota una xarxa de passadissos formaven una cambra de ressonància
per a la veu de l’oracle que
profetitzava a tots els que li venien a demanar consells i avenirs.
A l’ entrar, el cap de medusa maleïda per
Atenea per enveja dels seus preciosos cabells als que va convertir en
serps, té una mirada sinistre. Intentem
mirar de reüll abans que ens converteixi en pedra i desviem la mirada cap la
carretera desapareguda, bordejada d’estàtues que conduïa a un petit Port.
Després de vint-i-tres segles, les estàtues varen ser portades al Museu Britànic
de Londres i avui la imatge del cap de Medusa decapitada per Perseu, ens
contempla solitària amb un cert aire d’indefensió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada