Turquia 5

Vaiverejant pel món

                                 Mercè Rigo i  Grimalt

Turquia

Restaurant molt senzill, de precària construcció a la carretera, tornant d’Efes camí d’Afrodisias.

 Si la deessa Afrodita, la deessa del plaer existís, vindria aquí a fruir de la delectació de la vida: Un jardí enramat, una font  canalitzada,  i per tot arreu, tubs inestables penjats amb poca cura, que escampen vapor d’aigua cada minut, el millor plaer de totes les riqueses del món.

Mengem “els mezes” i “el kebab” de cabrit, fet en un forn pedestre, que tenim en el jardí, just davant de les nostres taules també vulgars i inestables; però el cabrit és exquisit i la música mediterrània que ens acompanya, fruit de tantes cultures, em porten a l’Olimp, mentre contemplo la cordillera de “Aydin Daflari” a l’ horitzó.

Em prenc “el chai” (el te) en el llit , sobre les catifes, on em trec les sabates i sóc la més feliç del món.

Efes és ple de turistes, amb un sol ardent i sec, que torra les pedres i a nosaltres. Les runes de la ciutat de fa més de vint segles, que tenia aigua corrent,un gran teatre,  temples preciosos i una Biblioteca, la de Cels, mirall del món. Avui encara podem veure els  rectangles foradats a la paret on es guardaven els més de  12.000 pergamins, incrustats en un espai d’ un metre entre el mur exterior i l’ interior, que els protegia de les temperatures extremes i de la humitat

Les runes, molt mal cuidades, queden esparses entre les herbes, mentre una munió de turistes, amb guies amb paraigües de totes les nacionalitats, fan grans esforços per imaginar-se  la grandesa d’ aquesta ciutat. L’ espoli d’ altres països, la poca cura dels seus habitants, els terratrèmols i les guerres han deixat un Efes, que si bé les guies diuen que és la ciutat clàssica  més ben conservada del mediterrani oriental, jo només em puc imaginar amb molt d’esforç,  l’ Elisabeth Taylor –Cleopatra, entrant amb el seu luxós seguici, venint des del Port avui desaparegut, per l’ ampla  Via Arcadiana de marbre blanc, de més de mig kilòmetre  de llarg, adornada amb estàtues i cinquanta torxes que la il·luminaven.

Ens acostem  a “Afrodisias”., després de menjar el deliciós cabrit i remullar-nos dins del cotxe tancat, sota les dutxes, que sovint  hi ha per la  carretera.

“Afrodisias” per sort, no és l’objectiu de les agències de viatges i té l’encant de ser un lloc poc concorregut.

Un bell conjunt arquitectònic, amb restes  respectades i molt ben conservades, separades per  petits caminets; i un Museu on  la estàtua de Afrodita del segle II  , la deessa de l’ amor i de la fecunditat, nascuda de l’ escuma marina,   ens mira mig nua amb aire majestàtic de superioritat.

L’ estadi d’ “Afrodisias” impressiona: De 270 metres de llargada i 30.000 seients, és un dels més ben conservats del món clàssic. Encara  s’ hi poden llegir els noms gravats de persones i gremis que els tenien reservats.

L’ Afrodita Urània, la deessa de la puresa i de l’ amor espiritual, és també l’ Afrodita  Pandemos, la deessa de l’ amor sensual i de la luxúria. Conten les històries que va ser ella que va convèncer  Pàris perquè la declarés guanyadora del concurs de bellesa Celestial, a canvi d’ aconseguir-li el cor de la bella Elena i així començar la guerra de Troia.

El missatge de la història d’ Afrodita  és clar. L’amor, l’arma més poderosa per a canviar el món i agitar el cor de tot ésser humà ,va servir per a que un arqueòleg, Evim, de la universitat de Nova York; estimés tant  aquestes pedres, que fins i tot va voler ser  enterrat entre les seves runes.