Vaiverejant pel món
Mercè Rigo i Grimalt
Turquia
El
sol del migdia és tan calent quan sortim de l’ Hotel, que les pedres semblen
desprendre foc. Anem al Port de Kemer en un viatge encisador per una carretera
que ressegueix la serralada de Tauro. Tauro protegeix una costa fèrtil, plena
de pins que s’aboquen a la mar, sobre penya-segats que formen petits ports i
platges plenes de gent.
NESKO
és la goleta de fusta, atrotinada i decrèpita que ens assignen i amb la que
farem el viatge de sis dies per la ribera turca. El seu propietari no ha tingut la cura de netejar-la ni arreglar-la malgrat fer-nos pagar el viatge al preu d’ una
goleta nova.
L’
arribada és dura. Un reguitzell de naus noves, de fusta brillant i
envernissada, esperen l’ arribada dels turistes que els portaran, per la mar on
Ulisses s’hi va perdre, sota les muntanyes de Bey. Entrar a la Nesko, és caure
de la quimera, una de les ciutats on ens dirigim. La calor crema dins d’un
camarot petitíssim, en el que no hi ha armari, les cortines podrides
s’espatllen sobre uns vidres que ningú, fa anys, no ha netejat i l’ excusat,
dutxa i lavabo minúsculs fan una ferum no pròpia dels cels.
La
coordinadora de les goletes, una dona rossa entrenada per lidiar amb
passatgers víctimes, ens parla de la
ruta, ens presenta la tripulació i els passatgers, i deixa de banda amb molta
diplomàcia les nostres queixes. Com única defensa demanem el canvi de camarot
abans que arribin la resta dels que seran els nostres companys, que si bé és
una mica més gran i la sentor del W.C. més suau, continua sent un habitacle
infest.
A
coberta tot canvia. Una taula no massa nova ens servirà per als àpats del
viatge, converses i escriptura i uns seients còmodes i gandules blaves com la
mar, sota un tendal també blau que ens
serviran de llits sota les estrelles.
La
Tina i el Jolan són rossos i bells. Són mare i fill de Bèlgica i fa més d’un
dia que són aquí. Els hi varen vendre
que començaven la ruta ahir i com
passatgers víctimes comparteixen l’ espera
amb la Yarmila, una dona txeca de mitjana edat, cara vermellosa i posat
fugisser, que no entén ni xerra cap més idioma que el propi i un xic del rus.
El
capità Mehmet ha desaparegut i el cuiner
Ramaçan, un home diminut, bell i de cabells rulls, ens improvisa uns ous
ferrats i amanida que aplaca part del nostre malestar. El grumet Ethem, un
adolescent espingat de faccions bondadoses ens prepara el te que posarà fi al
nostre desassossec.
Cau
l’ horabaixa, el sol es pon darrera les muntanyes de Bey. Un bany en les aigües
no massa netes de la badia turística on la música disco ressona des d’ un club llunyà. Però el muetzí canta la posta
del sol i les llums de les goletes es reflecteixen en les aigües platejades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada