Vaiverejant pel món
Mercè
Rigo i Grimalt
Turquia
La NESKO ens espera a la badia, mentre el mini-bus,
enfila cap a l’ església de S. Nicolau.
Construïda el segle III, s’hi guardaven les restes del sant, mort l’ any 343,
fins que els mercaders italians se l’
emportaren a Bari l’ any 1.087. Però la realitat no importa davant les
creences, que en realitat han dirigit el món.
Avui, un grup de joves rossencs,
de pell rosada i posat místic, canten
una balada preciosa dins les voltes amb
mosaics descolorits de la petita església bizantina. El seu cant, afinat
i dolç, em porta directament al cel. Són ortodoxes russos que compren estampes
i objectes sants que després friccionen amb força sobre la tomba per
emportar-se a la seva freda terra l’ escalfor que necessita la seva ànima. I
jo, que em sento en pau en aquest petit recinte, protegida de la terrible
cremor del sol del migdia i envoltada de càntics celestials, penso en la frase
de Chejov: “La felicitat no existeix. L’
únic que existeix és el desig de ser feliç”.
El sol crema de valent quan tornem a la NESKO. Ramaçan, el dels cabells
rulls, ens ha preparat pebrots verds
farcits d’ arròs i ceba, nevats amb salsa de iogurt, i una amanida de triangles
de pasta de full farcits, amb formatge agre, llepolia dels àngels.
La NESKO navega
lentament fins arribar a “Buzaglit Keyu”, una mossegada dins l’ Egeu, on l’
aigua maragda té redols de fredor pròpia del Bàltic. L’ aigua de les muntanyes
llisca sobre la mar i en els remolins de fredor, intentem alliberar-nos de la
xardor d’ aquest país de foc.
La NESKO
s’arrecera per a dormir a “Zeytinliada”, la badia de les oliveres; una
cala cristallina amb roques arrodonides cobertes de mantell verd. La posta de
sol escampa els seus colors morats sobre la volta del cel. El sol ixent s’amaga lentament dins de la mar
i com art de màgia les aigües maragdes es trasmuden en color de vi.
El silenci és profund. La Tina, la belga traductora, s’ abilla amb les
millors gales i amb el seu fill “Tadzio” apareixen a coberta com dos prínceps
del Renaixement. La Yarmila fuma mirant l’ infinit i Ramaçan, el dels cabells rulls, ens ofereix “l Ambrosia”, els menjars dels
déus que els feia immortals: Una plàtera de vius colors, acolorida d’ una
samfaina deliciosa, amanida picant, “pinxos” turcs i meló amb raïm .
El cel es va ennegrint i ara totes les estrelles de la
volta del cel cauen sobre nosaltres. El capità Mehmet, el pagès hivernal que a l’ estiu condueix la Nesko, és un home
tímid que somriu en mig del garbuix de
llengües que no entén; però aquesta nit es despulla del seu posat vergonyós i amb el cuiner Ramaçan i el grumet
Ethien, es desfermen en un ball de moviment rítmic, amanit amb la música cadenciosa turca. Una força que no
sabem si prové dels déus, fa moure els nostres cossos i ens afegim a la festa. Les cordes dels
llaüts i violins grinyolen per sobre les aigües, els bombos colpegen i la veu
esquerdada i dolça del cantant s’escampa cap les oliveres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada