Turquia 9

                        Vaiverejant pel món

                                                       Mercè Rigo i  Grimalt

               Turquia  

Després d’una nit al camarot, amb emanacions  pudents, brogit llunyans de “guiris”i soroll eixordador  de “les discos” que ens acompanyen tota la nit, a la badia de Kemer, sortim per fi, amb quatre passatgers més.

El sol ja és alt. Com un encanteri el capità ha aparegut i la Nesko es posa en marxa cap el paradís de l’ Olimp.

 La serralada  de Taurus cau sobre la mar i enfront de Phaselis, la ciutat lícia  que va ser fundada el 334 a. C.  i a on en el seu port s’ hi embarcaven fustes, oli de roses i perfums, la Nesko hi fa la seva primera estada i atura els seus motors cansats. La mar d’ un blau turquí intens està encalmada i decideixo minvar la calor enfonsant-me dins d’unes aigües que aquí són cristallines i nedar fins la platja verge de  cafè amb llet.  Estirada sota el sol em sento Calypso, la nimfa que va retenir a Ulisses i  l’olor de roses  s’escampa cap l’ infinit.

Tornem a navegar i deixem els illots de “Uçadalar” a la nostra esquerra, seguint els penya-segats dominats per les muntanyes de Bey. S’ han escapçat pel mig i un riuet hi circula acabant en una platja on hi venen a deixar els ous les tortugues,  des de molt lluny. I aquí, en aquest paisatge meravellós hi apareix la ciutat de la Quimera, una ciutat que els antics temien. Les flames que sortien del mont Olimpus, les podien veure els mariners i la gent de tota la contrada. Conte la mitolologia que “la Quimera” era filla de Tizón, el terrible fill de Gea, la deessa de la terra i que només Yobates de Lícia, a cavall de Pegaso, va poder acabar amb ella des del cel llençant-li plom fos dins la seva boca. No la devia poder eliminar del tot perquè avui encara hi surten vint o trenta focs que són les delícies dels turistes de motxilla i muntanya que persegueixen com jo “la quimera” en aquest viatge.

A “Suluada”, ens tornem a parar i gronxant-nos en una “calma xitxa” ,el Ramaçan ens prepara un deliciós dinar  amb la senzillesa i el bon fer dels productes de la terra. La civilització ha desaparegut i només les goletes s’escampen pel mig de la badia.

 El capità Mehmet, un home jove de faccions llatines, fa de pagès durant la temporada hivernal i condueix amb destresa aquesta goleta quan els turistes arribem. El seu anglès és tan precari com el de la resta de la tripulació, en Ramaçan i el grumet Ethem; però  ara que el progrés i la cultura  s’han esvaït  en un paisatge que només hi habiten els ocells, una mar immensa, les muntanyes i els penya segats; ja no m’ importa.

La Nesko es prepara per anar a tota màquina fins el final de la ruta: “Gokkaya”.

Treuen els tendals, enforteixen les cordes i enfilen a tota marxa en una mar que es va embravint.  Poseidó s’ha enfurismat i com a Ulisses, ens envia onades que reboten les inestables portes, cruixen  els mastelers, remullen les cobertes i les gandules trontollen. Jo tinc la mala pensada de refugiar-me en el desastrós camarot i mantenir-me com una estàtua per a defensar-me de la fúria del Déu.

Arribar al racó paradisíac de la badia de Gokkaya amb el Mont Taurus que ens acompanya mentre es pon el sol i a on hi passem la nit, té la delícia de la mel. La volta d’ aram del cel es va estenent per les muntanyes i els dits de rosa de l’ horabaixa  cobreixen els matolls per on s’ hi passegen les cabres que belen a la riba, a tocar el vaixell.

Atlant, el que aguanta el món i la volta  del cel, ha afluixat els seus braços i deixa caure les estrelles. El Carro Gros, el Petit i la Via Làctia ens miren mentre en Ramaçan el dels cabells rulls, ens serveix un peix a la brasa deliciós.