Turquia

Vaiverejant pel món

         

28 de juliol 2008

L’avió fa escala a Istambul camí de  Bodrum al sud-est de Turquia.

 Darrera deixem l’estret dels Dardanels, el pont d’encreuament de les civilitzacions entre Àsia i Europa, i Troia, la ciutat que tants mals de caps li va portar a Menelao, rei d’Esparta, quan Pàris li va raptar la seva dona Helena, la dona més guapa del món.

Mª Antònia Salvà que va passar pels Dardanels, acompanyada de Mossèn Costa i Llobera en el seu viatge a Terra Santa l’any 1907, quedà fascinada per la tragèdia  del suïcidi  de la sacerdotessa  Hero que tocada per la fletxa de l’amor del jove Leandre,  no va poder superar la mort del seu amant, ofegat mentre nedava des de l’altra riba.

Ara, des de l’avió, les històries romàntiques  d’Ovidi, i de la guerra de Troia  que va durar deu anys, se m’allunyen davant la visió des del cel d’una costa plena de llums que il·luminen cases barates de turisme poc exigent.

Turquia, l’antiga Anatòlia, té un nom preciós que prové del grec i significa “sortida del sol”. En turc “Anadolu” vol dir “terra mare”. Una mare que amaga sota terra tota la nostra civilització. A primera impressió, sembla venuda als promotors en una febre recent urbanística, que han envaït amb una munió de cubs blancs, totes les colines i vessants quasi bé desèrtiques de la península de Bodrum. Els paisatges fèrtils, les  fonts, les grans esplanades  de vinya, oliveres i garrovers, que apareixen a l’Odissea dels antics grecs, han desaparegut; i en els seu lloc, matolls i  carrasca  envolten  infinitat de cases iguals,  sense teulada, exposades a un sol ardent sense  una ombra de verdor.

Alexandre el Magne que va tallar amb un cop sec de sabre el nus gordià, sense tenir la paciència de com es feia per desenredar-lo; va tenir una part de culpa del destí d’aquesta terra que malgrat haver segut un dels més grans Imperis i tenir en totes les cases l’amulet de l’ull dels egipcis que dona sort, no han pogut  entrar encara a la Comunitat Europea.

Bodrum Halicarnaso, governada per Mausolo, el sàtrapa persa (376-353) ara és un conjunt  de botigues i restaurants on els turistes hi tafanegen i endrapen  llobarros i  daurades que uns pescadors autèntics, porten al seu Port.

El Mausoleu, que la dona de Mausolo, li va construir a la seva mort, catalogat per Plini  com una de “les set meravelles de l’ Univers”; era una enorme tomba de marbre blanc coronada per una piràmide esglaonada, conservada durant dinou segles, fins que els  templaris la  varen destruir l’any 1522  per a construir el castell de sant Pere. Ara, el preciós sepulcre és una resta  de poques columnes i esglaons, envaïdes  per herbes aferradisses.

És l’horabaixa, sóc  a “l’ Hotel SU” “l’ Hotel del Mar”;  rodejada de buguenvíl·lies i d’una decoració mediterrània exquisida. La veu del muetzí canta la posta de sol des de dalt del minaret i el rum-rum monòton de les cigales m’acompanyen.