Vaiverejant pel món
Mercè Rigo i
Grimalt
Turquia Istanbul
M’ acomiado de l’
Hotel DOGAN , d’ Antàlia, amb una
remullada a la piscina.
Les buguenvíl·lees i
les heures m’ acompanyen, mentre es pon el sol i el muetzí canta cridant a la pregària.
Des d’ Antàlia, un
avió s’ enlaira durant una hora travessant Turquia de Sud a Nord i ens porta a la part asiàtica d’ Istanbul. Setanta
km de recorregut des de l’ Aeroport i l’
antiga Bizanci grega, la moderna Istanbul, de quinze milions d’ habitants, apareix en
tota la seva esplendor.
Aquesta preciosa
ciutat, fundada l’ any 324 per Constantí el Gran, que la va fer capital del
gran Imperi Romà amb el nom de Constantinoble , va ser durant l’ Edat Mitjana
la ciutat més gran i més rica d’ Europa, coneguda com “La Reina de les Ciutats”. Situada en un lloc estratègic
entre Europa i Àsia, separades pel Bòsfor, està formada per set pujols que actualment s’escampen al voltant de l’
estuari de “el Corn d’ Or”, del Bòsfor i de la
Mar de Màrmara El “Corn d’ Or”
(Haliç, en grec) s’albira en forma de banya, des de l’ avió, il·luminada pel
sol , dividint el costat europeu en dues parts: la ciutat vella i la part de
Gàlata, de l’ antiga República de Gènova.
Travessem “El Corn d’
Or”, port natural, format per
la península que el separa de la Mar de Màrmara.. L’ Imperi Bizantí va
barrar aquest preciós estuari de vuit km
de longitud, rodejat de terres fèrtils
amb una gran cadena i va construir murs per a protegir la ciutat dels otomans que arribaven per la mar ,
als qui malgrat tot, no varen poder
evitar. La seva bellesa paisatgística,
gran varietat de peixos i aigües tranquil·les li han donat el nom merescut.
L’ hotel AVICENNA és
una antiga casa de fusta blanca neta com una patena, d’ un sol pis, de parets
també blanques, làmpades daurades i chaise-longs rosats. Situada al bell mig del casc antic,
té l’ aire decadent de casa colonial anglesa, amb galeries de fusta, des d’on
es contemplen les teulades de casetes baixes i la Mar de Màrmara.. La temperatura ha baixat uns
deu graus, quan ens passegem pels
carrers empedrats de la ciutat vella, dinem uns “mezes” boníssims, una
daurada a la graella, per xumar s’hi els dits; i ens dirigim la Plaça de les
Grans Mesquites. Un estol de gent , barreja de totes les cultures de la
humanitat, circula per la gran plaça. Gent sense pressa, es passegen
i seuen en els nombrosos bancs menjant panotxes de blat de moro o
entrepans de “kebab”: Dones amb “niqab” amagades sota les seves túniques negres, espiant des de les
seves espitlleres misterioses,
acompanyades dels seus fills i el seu marit barbut; dones abillades amb texans cenyits i “hiyab”
al cap de colors a joc, orgulloses i
altives en el seu vestir; dones amb “chador” que els hi cobreix tot el
cos, paquistanesos , indis, japonesos i europeus es barregen com taques de
colors en aquesta plaça símbol de la varietat del món.
Al costat del prat verd, protegit per un barana blanca,
dues dones de túnica negra, seuen en un banc del parc. La dona,
una fruita prohibida que ha de restar a recer de qualsevol mirada, s’ inclina amorosament sobre un nen, que assegut en un cotxet fúcsia dorm
plàcidament, com totes les mares del món. Mentre tant el sol es pon i el cant dels “muetzins” de totes les Mesquites que rodegen la
Plaça, criden a l’ uníson a la pregària.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada