Turquia 4

Vaiverejant pel món

                                 Mercè Rigo i  Grimalt

Turquia

Kusadasi te un passeig vora la mar i un hotel: “Caravanserail” que ha conservat l’aparença i l’estructura  dels remots “caravasars”, hostals on s’hostatjaven els antics comerciants de “la ruta de la seda”; que amb les seves caravanes, curulles de teles i embalums, i els seus camells, travessaven els camins d’Orient a Occident. Encara es respira l’aroma de les espècies, el brogit dels seus crits mentre mercadejaven els preus de   les teles de colors brillants, escampades pel  pati. Un baluart coronat per un segon pis amb galeria  rectangular  on hi surten les cel·les de les habitacions. Les parets blanques, gruixudes i rugoses de les cambres i l’austeritat de la seva decoració, conserven encara l’encant medieval dels monestirs.

Pugem, carregats amb les maletes, per   uns esglaons altíssims i irregulars que  ens porten  a la galeria  i a la nostra cambra, mentre que en el pati, en lloc de camells, teles precioses i espècies perfumades, una gernació de turistes, sopen en llargues taules i poca llum, mirant un espectacle , que al principi i amb molt de rebuig, penso que serà una versió turística de “les mil i una nits”.

Baixo amb cara de “pocs amics” les escales traïdores, cercant a les palpentes una taula on seure i un cambrer que em pugui servir alguna cosa comestible, intentant no mirar massa un espectacle de masses que em sembla poc digne i poc respectuós en l’ambient d’un edifici de pedres mil·lenàries on s’hi ha inscrit la nostra civilització. Però encuriosida pels crits dels meus veïns de taula, contents per l’abundància de la beguda d’Abacus, com ho devien estar els comerciants dels caravasars, aixeco la mirada  tímidament i oh! sorpresa !, em trobo amb unes ballarines de moviments cadenciosos, precioses nines que amb un ritme viu, semblen volar sobre l’escenari amb les ales d’Arç, la mare de Mileto, i que em recorden les precioses danses d’Eivissa. Els comerciants de ”la ruta de la seda”, no ens varen portar només teles i espècies, sinó que amb el seu viatjar i traginar ens transportaren  els costums, els objectes, la música i els siurells de Mallorca (vaig trobar un siurell en un poble perdut  del Uzbequistan, a la ruta de la seda i  robes de llengos en els vestits de les seves dones).

Mentre em menjo el bufet lliure turístic, que amb la penombra i amb el gust no en distingeixo els ingredients;  apareixen a l’escenari un grup d’homes, vestits amb llargues túniques blanques de falda volada i  capells  cilíndrics que al ritme d’una música cadenciosa, donen voltes girant indefinidament. Ara són ballarins dedicats al turisme, però el seu origen i “els  Derviches” reals, són membres d’un grup religiós musulmà d’ascètica sufí . Derviche ve del persa: "darvish", i vol dir : "mendicant" que significa “el que busca les portes” Aquests homes que feien vot de pobresa demanant almoina de casa en casa per als pobres, com Aloma i Evast, els pares de Blanquerna en el llibre de Ramon Llull; volten i volten amb els braços elevats dins d’una música monòtona, fins que arriben a un estat  elevat que els porta directament al cel.

Quan em desperto al dia següent  i surto a la galeria, el pati de baix,  és un oasi ple de verdor: Palmeres gegants, ficus abundosos i ibiscus color de sang, s’escampen com taques de color per unes parets blanquíssimes, tocades directament per la lluminositat del sol. Els turistes, excepte nosaltres, han desaparegut i el cafè turc i els dolços que ens serveix aquesta turca d’ulls de carbó i davantal immaculat, tenen un gust exquisit.