Turquia 14

           

           Vaiverejant pel món

                                                       Mercè Rigo i  Grimalt

               Turquia

Avui, baixem del vaixell i marxem tot el dia d’ excursió. Ningú dels nostres companys no ha volgut venir, només la Yarmila, la dona txeca de posat trist i fugisser, que reclosa en el seu idioma de difícil accés, sembla no preocupar-se massa per la seva incomunicació en aquesta torre de Babel.

Paguem 35€ per anar a unes gorges precioses on en un principi ens hi havia de dur un mini-bus. Però en aquest país imprevisible, acabem tots tres en un cotxe atrotinat, sense aire condicionat , amb el Soleiman que ens parla un anglès estranyíssim i es poleix la carretera de corbes, molt estreta, en un plis-plas.

Vulcà, que deu viure en aquest indret, ens envia un sol de foc quan arribem a XHANTOS. Runes amb tombes lícies, amfiteatre i moltes peces arquitectòniques falses perquè els espavilats dels  anglesos se les emportaren al seu país

Les gorges de SAKLIKENT, és un paradís climàtic i molt bell, redós en  un entorn on les flames de foc de Vulcà ens esgoten. Entrar-hi és introduir-se en un espai de parets de cera, rocs mig caiguts de formes bellíssimes i aigua làctica que ens remulla els  peus durant tot el caminoi, ple de turistes. Durant una hora, amb una temperatura ideal, escalem pedres sedoses, ens enfonyem en forats de fades, ens banyem en les aigües lletoses de Cleopatra, amb l’ ajut del Soleiman, el nostre petit i nerviós  guia, que amb un no res  ens envola  i ens allibera de tots els obstacles més inabastables. 

SAKLIKENT, és un paradís verd on l’ aigua brolla per tots els racons. A la vora del canal d’aigua cristallina, asseguts en una catifa, dinem una “boufette” lliure envoltats de frescor, mentre l’ aigua que circula amb rapidesa te l’ habilitat d’ emportar-se la  meva sabata. La Yarmila amb la que parlem amb comunicació gestual i nosaltres , cerquem per tota la vorera fangosa la sabata  desapareguda, però la perícia i empenta de l’ aigua  és tan destre  que se l’ emporta cap l’ infinit. A peu coix, tornem al cotxe atrotinat del Soleiman que torna a la Nesko on els nostre amics ens esperen.

Atenea la deessa d’ ulls clars, ens acompanya protegint-nos del cotxe tronat del Soleiman per la carretera estreta de corbes sinuoses, esquivant cabres, burros i persones.  Seguim el riu Karaçay, d’ aigües abundoses, passant per KALKAN, dominat per la febre de les urbanitzacions fins arribar a unes altres gorges que cauen sobre la mar en una estampa bellíssima d’ una platja blau turquesa on ens hi banyem. Quins colors hauria de mesclar un pintor traçut per poder reproduir aquesta làmina de somni?. El blanc de la llet, el groc sorrenc, el verd maragda i el blau del cel. El resultat és un blau turquesa lletós, avui d’ aigües embravides que mai no oblidaré.

Seguim en el cotxe atrotinat que gràcies al nostra bany se’ns  fa més suportable per una costa plena d’ illots fins KAS, una població exquisida, on el turisme de classe hi ha trobat el seu diamant. Antic lloc d’ exili de dissidents polítics, aquest poble mariner té carrers costeruts empedrats  amb cases amb tribunes de fusta noble que ara són botigues de qualitat, emmarcades per una frondosa muntanya de cinc-cents metres d’ alçada anomenada: “Yatan Adam” (L’ home adormit) que sembla desplomar-se sobre la mar.

Els nostres companys no s’han mogut del Port i el capità Mehmet ha desaparegut. Arriba quan la lluna creixent ens il·lumina i  enfila la goleta cap el Port de ANDRIAKE on hi sopem. En plena nit, quan la lluna petita ja s’ha allunyat del nostre cel i en una foscor de gola de llop, la NESKO navega lentament i retorna prop de l’ illa de KEKOVA a dormir.

Un grup d’ estels es colguen dins les aigües somortes i uns altres ens acompanyen amb la remor del xip-xap de la quilla de la NESKO   dins un silenci profund.