Turquia 17

Vaiverejant pel món

                                 Mercè Rigo i  Grimalt

Turquia

Hem retornat al principi del  recorregut de la goleta, a Kemer. La nit és calenta i malgrat això opto  per dormir  en el camarot. El Port és ple de iots i vaixells, les aigües poc netes i la música disco ressona des d’ un  club llunyà. Hem tornat a la civilització i “els dits de l’ Aurora” de la matinada  han perdut  la bellesa de la badia de Alacasu.

Ens llevem amb el sol que aquí es desperta molt prest. En Mehmet ens acompanya en una camioneta que ens porta de Kemer a Antàlia. Tornem a fer el recorregut a  l'inrevés de la vinguda, quan vàrem agafar la goleta, vorejant la riba d’ aigües amb illots que suren en l’ horitzó i  les muntanyes de Bey que  ens acompanyen a la nostra esquerra.

L’ Hotel DOGAN, està situat just al centre històric d’ Antàlia. Casetes de pedra, balcons de fusta que miren a la mar  i muralles en el Port. L’ Hotel és una casa turca reconstruïda amb molt de gust, de poques habitacions, una petita piscina, plantes i fonts que brollen.

“IBN BATTUTA”, el Marco Polo  àrab de l’ Islam, que va recórrer mig món en el segle XIV, ens diu en les seves memòries: “Des de Alaia vaig viatjar a la ciutat de Antàlia,. .És bellíssima i iguala amb extensió i vastitud les ciutats més extraordinàries  del món, les més poblades i les més ben construïdes. Cada classe dels seus habitants viu separada l’ una de l’ altra per pròpia voluntat: els mercaders cristians habiten un indret anomenat el Port encerclat per una murada que tanca les portes de nit   i durant la pregària del divendres; els grecs, antics habitants de Antàlia, ocupen un altre indret de la ciutat també rodejada de murada, i els jueus, un altre,  també protegits per un mur, i així també, el rei, i la seva cort i els seus esclaus, que habiten una zona amurallada que els separa completament dels altres barris esmentats. La resta de la població musulmana viu al nucli central de la ciutat, on s’ alça una mesquita aljama, una madrassa, * nombrosos banys públics i espaioses socs admirablement ben disposades.

Una gran muralla envolta aquesta part de la ciutat i també abraça la resta de barris. La ciutat és plena de vergers que regalen fruita tota mel, com els meravellosos albercocs anomenats “qamar ad-din” que al cor del pinyol tenen una ametlla dolça. Aquí els assequen i els porten a Egipte, on són considerats un producte rar i exòtic. La ciutat disposa també de fonts d’ una aigua excel·lent, molt dolça i que raja fresca a l’ estiu”

Ens passegem  sota l’ Arc triomfal, fet construir per . l’ Emperador Adrià, l’ any 130 d.C. Aquesta petita ciutat avui, tranquil·la, no sembla haver passat tantes vicissituds: romans, bizantins, mongols i turcs l’ han  governat. Després de la Primera guerra Mundial, els italians la varen ocupar i va ser Atatürk,  que va reunificar Turquia i és considerat el  pare dels turcs, que l’ any 1921 la va recuperar. Les casetes de colors amb les seves gelosies de fusta, es barregen amb les restes de les muralles mil·lenàries , donant una aire romàntic a la ciutat.

Tot és tranquil i deliciós en aquest hotelet de parets de pedra amb petits trossos de  ceràmica incrustada: un fragment de cafetera de sanefes marines, un bocí de test terrós, un tros de ribell groguenc.

“IBN BATTUTA”, no havia de pagar com nosaltres. Era hostatjat per les confraries  musulmanes que el rebien a cos de rei i a més li donaven ofrenes per a continuar el camí. “ Després d’ haver resat la pregària del vespre, aquell home, vingué a trobar-nos i marxàrem amb ell cap el morabit. Era un morabit bellíssim tot entapissat de boniques catifes bizantines i arreu hi penjaven llànties de vidre iraquià. A la sala gran hi havia cinc bayassis, una mena de canelobres  de coure de tres peus. A la punta hi tenien com si fos una cassoleta de coure al bell mig del qual s’ hi dreça un petit broquet per al ble tot colgat de greix fos. Al costat dels canelobres  hi ha uns atuells també de coure plens de greix amb unes tisores per arreglar els blens. Un dels confrares n’ és l’ encarregat i l’ anomenen al-jiraji, el fanaler.(1)

 Els canelobres de la meva padrina sobre la  calaixera de l’entrada de l’ aigovés de Felanitx, volen sobre els núvols blancs d’ aquest cel tan clar, mentre em banyo a la piscina de l’ hotel.. L’ olor dels albercocs “qamar ad-din” amb el cor del pinyol d’ ametlla dolça, als canyissos de fora- vila a s’ Alqueria Blanca, omplen d’ aroma tota la contrada ,  i el muetzí canta a la posta del sol.

*(escola on s’estudia El Corà),

(1) IBN BATTUTA Els viatges Ed. Proa. Any 2005