Turquia 15

Vaive             Vaiveretjant pel món

                                  Mercè Rigo i Grimalt

               Turquia

Mehmet, el nostre capità, te la pell clara colrada pel sol,  ulls de mongol i un somriure fàcil i tímid. Avui, a primera hora del matí, mentre les meves parpelles entrelluquen les parets d’ un camarot de tercera, sento el xarboteig de les ones que peten sobre la quilla, mentre la brisa marina entra pel finestró empolsegat. El capità ha començat el  viatge de retorn.

Qui vulgui un hotel de quatre estrelles, netedat impol·luta, bon servei i salons fastuosos que no pugi a una goleta turca. Els camarots són diminuts, les portes no tanquen, els W.C. s’embossen i la netedat és escassa. Però ets propietari de tot el mar Egeu, de les illes que l’ habiten, de les estrelles i del firmament; el luxe més preuat que pot existir en el món.

La Sylvia, l’ alemanya de Weimar d’ edat mitjana,  alçada de model i veu cristallina, s’interessa pel que escric. Amb un xic de francès i llenguatge gestual m’ explica el seu viatge a Israel, és professora de religió i te un fill adult. Te una rialla fresca que s’escampa per la NESKO , irradiant una aura d’ alegria i felicitat quan el Baltasar  la seva parella que ha conegut  fa pocs mesos, fa bromes a la tripulació. El Baltasar és un home corbat de cos fort però estrafet amb la testa pelada que li dona encara més, un aire de simi.

En Mehmet, el nostre capità d’ estiu, i pagès a l’ hivern, ens condueix  a la platja deserta de ADRASAN, on les muntanyes curulles de pins, semblen voler pujar des del mar cap el cel. Entrar dins les seves aigües maragda amb reflexos de vi, amb un sol ajagut dins el fons de la mar,  em porta a la memòria les paraules  d’Homer  quan descriu l’ illa de la nimfa Calypso en la que va retenir Ulisses: “Sobre la mar flamejava un gran foc i sentia l’ aroma del cedre bo i de l’ arbre d’ encens que hi cremaven...”

A mitja tarda, la NESKO, es para en una platja, residu d’un torrent i una vall fèrtil. És l’ OLIMPOS, una ciutat velada de misteri que fou una important ciutat lícia del segle II d’ abans de Crist. La seva població adorava Hefest (Vulcà), moguts pel terror del  foc que sortia de la propera QUIMERA, on una flama perenne  encara hi brilla sobre el cel fosquejant.

Les runes de l’ Olimpos semblen bellugar-se lentament entre  les parres enfiladisses, els baladres, les figueres  i  els pins, mentre la NESKO  navega  fins ALACASU on ens parem a dormir.

En Mehmet ens baixa el llum, mentre ell i el grumet Ethen, s’enfonyen a la cuina a jugar al “backgammon”, el joc de taula més apreciat a Turquia.

Les ones ens balancegen, la lluna creixent ha desaparegut i les estrelles espurnegen en la volta negre atzabeja del cel .