Vaiverejant pel món
Mercè Rigo i Grimalt
Turquia
Despertar-se
prest a la badia de “ Gokkaya” és
trobar-se en el paradís perdut. L’ aigua
de plata rosada que xarboteja amb la quilla de la NESKO, el xiulet d’ un ocell,
el cop sec del motor d’ alguna barca i de fons, un silenci tan profund que penetra pels porus
i dóna repòs i el benestar més intens.
Tot és serè, lineal i místic. Intento atrapar per unes hores el que els eremites,
prop de la natura, volen capturar amb la contemplació, o el que els
“derviches”, els monjos turcs, quan busquen arribar al cel, cerquen donant
voltes i voltes, despullant-se de la
seva túnica- mortalla.
A coberta, encara adormits, només els alemanys
i la Maite, perquè han jagut a proa, sota les estrelles. La Yarmila , la dona
txeca de posat trist i fugisser, apareix com una ombra i es posa a fumar les
seves interminables cigarretes, mentre
la resta de passatgers i la tripulació encara descansen. Només les
cigales s’ han despertat. La cabra blanca que ens acompanyava ahir, des de les
roques, ha desaparegut.
La
Yarmila, una dona d’ edat avançada, galtes rosades, pell castigada i aparença
pagesívola, va sola. No parla més que
txec, ni tampoc fa cap intent d’ entrar en cap conversa. Es manté distant,
quasi bé no es banya i només envia
alguna llambregada barrejada amb algun amagat somriure, quedant-se a proa
mirant cap l’ infinit.
Ara
, en aquesta hora en la que el món es desperta, el seu silenci em fa bé i em dóna companyia.
El
sol és alt i la calor comença a escalfar quan els altres passatgers i la
tripulació es desperten. Una de les
parelles d’ alemanys, alts com sant Pau, d’ edat mitjana, trenquen el
silenci amb la seva verborrea de sons guturals.
El Baltasar, un home de gran embalum, cap pelat, tors corbat i contrafet
i posat prehistòric, fa acudits de tot i com un infant toca i s’interessa per
tots els estris del vaixell. La Sylvia, la seva parella des de fa pocs mesos,
una dona de cos estilitzat, faccions belles i llatines, li riu totes les
gràcies. Les seves fresques rialles s’escampen per tota la Nesko i desprenen una
aura d’ alegria i felicitat que s’ encomana.
La Tina, la belga rossa i elegant ja s’ha
llevat. Apareix acompanyada del seu fill Golan, que nosaltres anomenem “Tatzio”,
perquè és calcat al bell adolescent de “Mort a Venècia”. En aquesta
Torre de Babel, la Tina ens tradueix al francès de tant en quant, les bromes i
acudits alemanys que en Baltasar desgrana amb gran convenciment
de ser el centre de l’ univers, mentre
li riem sense entendre, les
frases dures i incomprensibles que ressonen i trenquen la pau del
silenci profund en que la Yarmila i jo ens havíem immers.
Ramaçan,
el dels cabells rulls, ens prepara l’ esmorzar deliciós: fruites dolces de tots
colors, formatge de cabra de blanc de neu, melmelades i iogurts cremosos.
Baixem
al petit port d’ Andriake (Boca del rierol), un important antic port romà on s’
hi carregaven tots els cereals que anaven a Roma. El terra pantanós prové d’ un
delta fluvial que baixa des de les muntanyes, que ara s’ha convertit en terra
fèrtil escampada d’ hivernacles.
Baixem
de la NESKO i un bus ens porta a MYRA. Dins la muntanya d’ enfront, cases
foradades i esculpides dins les roques amb sostre i columnes a l’ entrada. Són
les tombes lícies del segle Vl abans de Jesucrist i al seu davant les runes d’ un teatre greco-romà molt ben
conservat ens parlen de cultures perdudes
d’ aquesta terra aspra i dura que en altre temps va ser el centre de la
civilització
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada